1962
L'au a la mà 1968
Sol 1970
1969
1970
Espiral-cub-cilindre 1971
Montblanc 1978
Empúries 1981
Egipte 1978
Cor de la pomera
Tretze cares 1987
"El que colpeix en primer lloc és la seva utilització del color, supertreballat i amb una fascinació que dóna en certs moments una imatge totalment màgica. Són traços terriblement sincers que ens demostren que cada obra és fruit d’una vivència. La influència del paisatge empordanès es palesa tant en el color com en el tractament de les formes."
J. Bromsoms - Punt Diari febrer 1982
J. Bromsoms - Punt Diari febrer 1982
PEÑARANDA FUGISSER
Narcís Pijoan
La tendència generalitzada dels artistes barcelonins més interessants residents a l’Empordà, a concebre un món particular impulsat pels ions que pul·lulen per la nostra atmòsfera, no ha conegut cap altre exemple més esclatant de lirismes reprimits que el de Lluís Peñaranda, la primera mostra individual del qual es produí a Torelló el 1970. L’actual exposició retrospectiva que recull una tria molt exigent i precisa dels seus dibuixos acolorits sobre paper, parla aquell llenguatge de nissaga simbòlica, tan ornamental, tan ric en senyals onírics, que li és propi. Un llenguatge cabalístic que transforma poèticament el contingut de les seves visions. Un llenguatge influït per la literatura, per la cultura estètica, que sembla bressolar per la música. Tot això és prou veritat. Però tanmateix cal insistir moltíssim en l’acuïtat de la seva percepció visual; en aquest ull vigilant de Peñaranda, singularment apte per mirar “entre” les coses, com hi ha intel·lectuals que saben llegir “entre” línies.
El seu art misteriós ens fa volar, transportar-nos fora de l’espai i del temps a través d’un univers sovint submarí on formiguegen uns personatges boteruts, enlluernats, d’ulls piciformes, un cosmos de figures humanes i paisatges capriciosament entrellaçats; una galàxia de peripècies estranyes explicades minuciosament per algun amic de Joan Ponç. Més que no pas un artista convencional, Lluís Peñaranda fa l’efecte d’un artesà a qui un fat malèfic hagués condemnat a explicar totes les seves cabòries servint-se d’un llapis subtil i equívoc. Qualsevol sensació visual provoca en el dibuixant, automàticament i per un fenòmen de correspondència irracional, un seguit de formes que no depenen gaire de la informació ocular obtinguda prèviament, i que ell trasllada a un llenguatge que no sebríem compara-lo a cap altre; un dialecte plàstic que porta l’empremta de la seva complexa personalitat. Sembla com si Peñaranda s'allunyés de tota mena de contactes exteriors, servint-se d'una rara imaginació les reminiscències de la qual procedeixen, potser, de l'art hindú.
Sembla com si Peñaranda, eludint qualsevol discerniment racional, improvisés el traçat d’uns dibuixos enigmàtics sensa saber ben bé cap on va i el lloc on s’aurà d’aturar l’arabesc. Si les seves obres i composicions es belluguen animades per un ritme màgic, no és pas perquè ell hagi passat moltes estones dissenyant-ne les escenografies.
Lluís Peñaranda té una mena de ciència infusa de l’encanteri de les formes, del secret de la línia fugissera i del color pàl.lid. Servint-se sovint d’imatges surreals, ens donarà a entendre fugaçment com en una il·luminació, alguna drecera que abreugi el camí que mena a l’interior de la seva personalitat. Altrament, no és pas difícil endevinar les correspondències entre el seu art i les sanefes i la imatgeria de barraca de fira, o la cançó i la música populars. Sovint hom podria també relacionar els dibuixos de Lluís Peñaranda amb certs impulsos incontrolats de l’ànima (sensa que mai, però, aquests rampells tinguin la intenció àcrata de destruir la raó); uns impulsos arravatadors que transformen les coses materials en desconcertants formes absolutament imprevistes.
Peñaranda té l’alenada inextingible de la invenció, i alhora, una recòndita profunditat que ens trasbalsa.
Narcís Pijoan - Maig 1993 “Peñaranda Fugisser”
